Què ens ensenya el llibre Maneras de amar d’Amir Levine i Rachel Heller
Per què algunes persones necessiten una gran proximitat emocional mentre que d’altres se senten incòmodes quan la relació es torna massa íntima? Per què algunes viuen amb una por constant de ser abandonades i d’altres tendeixen a allunyar-se quan senten que algú les necessita massa?
Aquestes preguntes són el punt de partida de Maneras de amar (Attached), el conegut llibre d’Amir Levine i Rachel Heller, una obra que apropa la teoria de l’aferrament al món de les relacions de parella d’una manera clara i accessible.
La idea principal del llibre és senzilla i, alhora, profundament transformadora: la manera com ens vinculem afectivament en la vida adulta està influïda per les experiències relacionals que hem viscut al llarg de la nostra història.
No triem estimar des de zero. Estimem a partir del que hem après sobre la proximitat, la confiança, la dependència, l’autonomia i la seguretat emocional.
La necessitat de vincular-nos
Durant molt de temps, la necessitat de suport emocional es va entendre com una mostra de dependència o fragilitat. Tanmateix, la teoria de l’aferrament ens recorda una cosa fonamental: necessitem els altres.
La necessitat de connexió emocional forma part de la nostra naturalesa. Sentir-nos vistos, compresos i acompanyats no és un luxe ni una debilitat, sinó una necessitat humana bàsica.
Quan les nostres experiències relacionals han estat prou segures, acostumem a desenvolupar més confiança en nosaltres mateixos i en els altres. Quan han estat marcades per la incertesa, la crítica, la distància emocional o la manca de constància, aprenem estratègies per protegir-nos del dolor.
I moltes d’aquestes estratègies ens continuen acompanyant en les nostres relacions adultes.
Els estils d’aferrament: maneres de buscar seguretat
El llibre descriu tres grans estils d’aferrament que ens poden ajudar a comprendre les nostres dinàmiques relacionals.
Aferrament segur
Les persones amb un aferrament segur acostumen a sentir-se còmodes tant amb la intimitat com amb l’autonomia.
Poden expressar les seves necessitats, demanar ajuda quan la necessiten i confiar en els altres sense perdre la seva pròpia identitat.
Això no significa que no tinguin conflictes o inseguretats, sinó que disposen de més recursos per gestionar-los i per reparar les dificultats que apareixen en els vincles.
Aferrament ansiós
Les persones amb un aferrament ansiós acostumen a viure les relacions amb una gran sensibilitat als senyals de distància o desconnexió.
Sovint necessiten més mostres que confirmin l’afecte de l’altra persona i poden preocupar-se intensament per la possibilitat de ser rebutjades o abandonades.
Darrere d’aquesta aparent dependència hi sol haver una profunda necessitat de seguretat i connexió emocional.
Aferrament evitatiu
Les persones amb un aferrament evitatiu acostumen a valorar especialment la independència i l’autosuficiència.
Poden sentir-se incòmodes quan una relació requereix massa proximitat emocional o quan perceben que algú depèn molt d’elles.
Sovint els resulta més fàcil tenir cura dels altres que mostrar les seves pròpies necessitats.
Tanmateix, darrere d’aquesta aparent autonomia també hi sol haver una necessitat de protecció davant d’experiències de vulnerabilitat o decepció.
Més enllà de les etiquetes
Una de les aportacions més valuoses de la teoria de l’aferrament és que ens ajuda a comprendre les nostres conductes des d’una mirada més compassiva.
Els estils d’aferrament no són defectes ni diagnòstics.
Són formes d’adaptació.
Són estratègies que vam aprendre per sentir-nos segurs en les nostres relacions.
Des d’aquesta perspectiva, darrere d’una persona que busca constantment proximitat hi pot haver una història d’incertesa afectiva.
I darrere d’una persona que necessita distància hi pot haver una història en què dependre dels altres va resultar dolorós o insegur.
Comprendre això ens permet deixar de jutjar i començar a preguntar-nos quina necessitat intenta protegir cada comportament.
Quan els estils es troben
Un dels patrons més freqüents en les relacions de parella es produeix quan una persona amb tendència ansiosa es vincula amb una persona amb tendència evitativa.
La primera acostuma a buscar més proximitat per sentir-se segura.
La segona acostuma a necessitar més espai per sentir-se còmoda.
Sense adonar-se’n, totes dues entren en una dinàmica en què, com més una busca acostar-se, més l’altra s’allunya.
I com més una s’allunya, més ansietat experimenta l’altra.
Aquest cercle acostuma a generar molt de patiment perquè totes dues persones estan intentant sentir-se segures, encara que ho facin de maneres completament diferents.
La diferència entre autonomia i autosuficiència
A la consulta observem sovint que moltes persones confonen autonomia amb autosuficiència.
L’autonomia emocional implica poder sostenir-se un mateix sense perdre la capacitat de recolzar-se en els altres.
L’autosuficiència, en canvi, pot convertir-se en una forma de protecció davant del risc de necessitar algú.
Quan hem viscut decepcions, rebuig o manca de disponibilitat emocional, el nostre sistema aprèn a protegir-se.
I una de les maneres més eficaces de fer-ho és convèncer-nos que no necessitem ningú.
Tanmateix, la seguretat emocional no consisteix a no necessitar els altres.
Consisteix a poder apropar-nos-hi sense sentir que perdem la nostra llibertat o la nostra identitat.
Estimar des de la seguretat
Moltes dificultats de parella no tenen a veure amb la manca d’amor.
Sovint tenen més relació amb les ferides emocionals que arrosseguem i amb les estratègies que vam aprendre per protegir-nos-en.
Darrere de la por de l’abandonament hi pot haver experiències primerenques de pèrdua, distància emocional o vincles imprevisibles.
Darrere de la por del rebuig hi sol haver el dolor de no haver-se sentit prou vist, valorat o acceptat.
Darrere de la necessitat de control hi pot haver la por de tornar a sentir-se vulnerable o indefens.
I darrere d’una aparent autosuficiència, de vegades hi trobem una persona que va aprendre molt aviat que era més segur dependre d’ella mateixa que dels altres.
Quan aquestes ferides s’activen en una relació de parella, no reaccionem únicament al que està passant en el present. També reaccionem a experiències emocionals del passat que van deixar una empremta en la nostra manera de vincular-nos.
Per això, una discussió pot despertar una por intensa de l’abandonament.
Una crítica pot activar sentiments profunds de rebuig o de no ser prou.
Una distància temporal es pot viure com una amenaça per al vincle. I una demanda de proximitat pot generar la sensació de perdre llibertat o de quedar atrapat.
Comprendre les nostres ferides emocionals ens ajuda a mirar les nostres reaccions amb més amabilitat i menys judici.
No per justificar comportaments que ens fan patir, sinó per entendre d’on venen i poder transformar-los.
Perquè sanar no significa deixar de necessitar els altres.
Significa aprendre a relacionar-nos des d’una seguretat interna més gran, diferenciant el que pertany a la nostra història del que realment està passant en el present.
Quan això passa, la parella deixa de ser l’escenari on intentem reparar les nostres ferides i es pot transformar en un espai de trobada, suport mutu i creixement compartit.
L’aferrament es pot transformar
Potser la idea més esperançadora del llibre és que els estils d’aferrament no són una condemna permanent.
Les persones canvien. Les relacions segures poden esdevenir experiències reparadores.
La teràpia ens pot ajudar a comprendre les nostres ferides relacionals, les nostres reaccions emocionals i les estratègies que vam desenvolupar per protegir-nos.
A mesura que entenem millor la nostra història, podem construir noves maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Perquè estimar no consisteix a no necessitar ningú. Consisteix a poder construir relacions en què la proximitat i la llibertat puguin conviure. Relacions en què puguem mostrar-nos tal com som, confiar, recolzar-nos els uns en els altres i continuar creixent sense deixar de ser nosaltres mateixos.
«La manera com vam aprendre a vincular-nos no determina el nostre futur, però sí que ens pot ajudar a comprendre per què estimem com estimem.»