El llibre recent d’Antoni Bolinches, El síndrome de las supermujeres, ha obert un debat interessant sobre les relacions de parella en l’actualitat.

L’autor planteja que moltes dones han experimentat una evolució personal, professional i emocional important en les darreres dècades. Són dones preparades, independents, capaces de prendre decisions, tirar endavant projectes propis i construir una vida plena per si mateixes. Tanmateix, algunes expressen dificultats per trobar relacions de parella satisfactòries.

En una entrevista recent, Bolinches assenyalava que moltes dones han avançat en autonomia, formació i desenvolupament personal, mentre que alguns homes continuen relacionant-se des de models més tradicionals. Segons l’autor, això genera, de vegades, un cert desajust entre les expectatives relacionals d’unes i les possibilitats de trobada dels altres.

Més enllà de compartir o no aquesta explicació, la reflexió resulta interessant perquè ens convida a pensar en com estan canviant les relacions afectives i quins reptes planteja aquest nou escenari.

Quan el creixement personal canvia la nostra manera de relacionar-nos

A mesura que una persona fa un procés de creixement personal, també acostuma a canviar allò que necessita en una relació.

Ja no busca únicament companyia o estabilitat. Amb el temps, moltes persones descobreixen que una relació significativa necessita alguns ingredients essencials.

Reciprocitat, per sentir que l’interès, la cura i el compromís circulen en totes dues direccions.

Comunicació, per poder expressar necessitats, diferències i emocions sense por de ser jutjats.

Respecte per la individualitat, perquè estimar no significa deixar de ser un mateix.

Capacitat de reparació, perquè els conflictes són inevitables, però no han de trencar necessàriament el vincle.

Admiració mútua, aquesta capacitat de continuar veient i valorant l’altre més enllà de la rutina quotidiana.

Un projecte compartit, l’experiència de caminar plegats cap a un horitzó comú sense que ningú hagi de renunciar al seu propi camí.

Quan aquests elements són presents, la parella deixa de ser un lloc on buscar allò que ens falta i es pot convertir en un espai de trobada, creixement i construcció compartida.

No perquè hi hagi menys persones valuoses, sinó perquè aprenem a diferenciar entre una relació que simplement funciona i una relació que realment ens nodreix.

L’amor en una societat que ha canviat

Durant generacions, la parella va ocupar un lloc central en la vida de les dones. En molts casos, representava estabilitat econòmica, reconeixement social i seguretat.

Avui la realitat és diferent.

Moltes dones han construït trajectòries professionals, autonomia econòmica, xarxes de suport i projectes personals propis.

La parella ja no és una necessitat per sobreviure.

Es converteix en una elecció.

I això canvia profundament la manera de relacionar-nos.

La pregunta deixa de ser:

«Com trobo parella?»

Per convertir-se en:

«Amb qui vull compartir la vida que ja he construït?»

Quan la independència va ser una necessitat emocional

Tanmateix, des de la psicologia observem que hi ha una altra dimensió que cal tenir en compte.

Moltes persones que avui destaquen per la seva autonomia van aprendre molt aviat a sostenir-se soles emocionalment.

Potser van créixer en famílies on es valorava molt el rendiment, la responsabilitat o la capacitat d’adaptació. Potser van sentir que havien de ser fortes, madures o autosuficients abans d’hora. O potser van aprendre que l’expressió de determinades necessitats emocionals no rebia prou resposta.

Sense adonar-se’n, van anar desenvolupant recursos extraordinaris per tirar endavant.

Van aprendre a resoldre problemes. Van aprendre a tenir cura dels altres. Van aprendre a no dependre de ningú.

I aquests recursos els han permès construir vides plenes i reeixides. Però, de vegades, també tenen un cost. Perquè la mateixa estratègia que va ajudar a sobreviure pot dificultar, més endavant, la intimitat.

La diferència entre autonomia i autosuficiència

A la consulta observem sovint que moltes persones confonen autonomia amb autosuficiència.

L’autonomia emocional consisteix a poder sostenir-se un mateix sense perdre la capacitat de vincular-se.

L’autosuficiència, en canvi, pot convertir-se en una forma de protecció davant del risc de necessitar algú.

Quan hem patit decepcions, abandonament, crítica o manca de disponibilitat emocional, el nostre sistema nerviós aprèn a protegir-se.

una de les maneres més eficaces de fer-ho és convèncer-nos que no necessitem ningú.

Tanmateix, la veritable intimitat implica precisament el contrari.

Implica confiar. Implica mostrar-se vulnerable.

Implica permetre que una altra persona tingui un lloc important en la nostra vida.

I això pot resultar molt més difícil que assolir qualsevol èxit professional.

El repte actual: unir llibertat i vincle

Potser el gran repte del nostre temps no és trobar parella.

Potser és aprendre a construir relacions en què la independència i la intimitat puguin conviure.

Relacions en què no hàgim de renunciar a la nostra identitat per sentir-nos estimats.

Relacions en què puguem recolzar-nos en l’altre sense sentir que perdem llibertat.

Relacions en què l’amor no neixi de la necessitat ni de la dependència, sinó d’una elecció conscient.

Perquè, en el fons, el repte continua sent el mateix per a tothom: aprendre a estar a prop d’un altre ésser humà sense deixar de ser nosaltres mateixos.

«La salut emocional no consisteix a no necessitar ningú, sinó a poder relacionar-nos des de la llibertat i no des de la dependència ni des de la por.»