Una mirada des de la psicologia, l’aferrament i el trauma relacional

En els darrers anys, el terme «narcisista» s’ha popularitzat enormement a les xarxes socials, als llibres i en les converses quotidianes. Moltes persones han trobat en aquesta paraula una manera de posar nom a experiències relacionals que els resultaven difícils de comprendre.

Tanmateix, aquesta difusió també ha simplificat una realitat molt més complexa.

No totes les persones egoistes són narcisistes.

No totes les relacions conflictives impliquen narcisisme.

I no totes les persones amb trets narcisistes actuen de la mateixa manera.

Comprendre aquestes diferències és fonamental per no caure en etiquetes simplistes i per entendre què passa quan una relació comença a erosionar la nostra autoestima, la nostra confiança o la nostra capacitat per reconèixer les nostres pròpies necessitats.

Què entenem per narcisisme?

Tots tenim una dimensió narcisista saludable.

Necessitem sentir-nos valuosos, reconeguts i competents. Necessitem desenvolupar una identitat pròpia i una autoestima prou sòlida per moure’ns pel món.

El problema apareix quan l’autoestima és tan fràgil que la persona depèn constantment de la validació externa per sostenir una imatge positiva de si mateixa.

En aquests casos, la necessitat de sentir-se especial, admirada o important pot convertir-se en l’eix al voltant del qual gira bona part de la vida emocional i relacional.

Paradoxalment, darrere de moltes conductes narcisistes hi trobem una profunda vulnerabilitat que acostuma a romandre oculta fins i tot per a la mateixa persona.

No parlem necessàriament d’algú que se sent superior, sinó d’algú que necessita sentir-se superior per no connectar amb sentiments d’insuficiència, vergonya, rebuig o buit.

Com funciona una persona amb trets narcisistes?

Des de fora, les persones amb trets narcisistes poden semblar segures de si mateixes, fortes, independents o especialment carismàtiques.

Tanmateix, nombrosos autors que han estudiat el narcisisme coincideixen que darrere d’aquesta imatge hi sol haver una autoestima molt més fràgil del que sembla.

La dificultat principal no acostuma a ser la manca d’autoestima, sinó la incapacitat per mantenir una autoestima estable sense recórrer constantment a la validació externa.

Per això necessiten sentir-se admirades, reconegudes, especials o importants.

Quan reben reconeixement, poden mostrar-se encantadores, generoses i fins i tot molt seductores. Acostumen a saber captar l’atenció dels altres i generar una forta sensació de connexió.

El problema apareix quan senten que la seva imatge es veu qüestionada.

Una crítica, una discrepància, un límit o una opinió diferent es poden viure com una amenaça molt més gran del que es podria esperar.

Davant d’aquesta amenaça, acostumen a activar-se mecanismes de protecció que poden adoptar formes diferents. De vegades necessiten tenir raó costi el que costi. Altres vegades minimitzen el patiment dels altres, justifiquen els seus comportaments o desplacen la responsabilitat cap a altres persones. També poden reaccionar amb enuig, menyspreu, victimisme o distanciament emocional quan se senten qüestionades.

No es tracta necessàriament de conductes conscients o de manipulacions planificades. En molts casos són estratègies automàtiques que es van desenvolupar al llarg de la vida per protegir-se de sentiments profunds d’insuficiència, vergonya, rebuig o fracàs.

Des d’aquesta perspectiva, moltes conductes narcisistes es poden entendre com a estratègies de supervivència emocional que, en algun moment, van ajudar la persona a protegir-se del dolor, però que en la vida adulta acaben generant patiment tant en ella com en les persones que hi mantenen una relació propera.

Com es viu una relació amb una persona amb trets narcisistes?

Moltes persones que arriben a la consulta descriuen una experiència sorprenentment semblant.

Al principi de la relació acostumen a sentir-se especialment valorades. L’altra persona sembla mostrar un gran interès, admiració o intensitat emocional. Se senten escoltades, compreses i escollides d’una manera que pot resultar molt atractiva.

Tanmateix, amb el pas del temps comencen a aparèixer dinàmiques que generen confusió. Les necessitats d’una persona van ocupant progressivament més espai que les de l’altra. Els desacords es converteixen en converses en què resulta difícil sentir-se escoltat. La responsabilitat dels conflictes acostuma a recaure repetidament en la mateixa part. I expressar malestar pot provocar respostes defensives, culpabilització o indiferència emocional.

De mica en mica apareix una sensació difícil d’explicar: la de deixar de confiar en un mateix.

El poder de la confusió emocional

Un dels aspectes més difícils d’identificar en aquest tipus de relacions és que el malestar no sempre apareix de manera evident. No acostuma a començar amb grans conflictes ni amb conductes clarament agressives. Sovint s’instal·la de manera gradual, a través de petites experiències repetides en què la persona comença a sentir-se qüestionada, poc escoltada o emocionalment desorientada.

De mica en mica pot sorgir la sensació que les pròpies emocions són exagerades, que les necessitats personals resulten incòmodes o que els conflictes sempre tenen una explicació que acaba assenyalant-nos a nosaltres mateixos. Amb el temps, algunes persones comencen a desconfiar de les seves pròpies percepcions i a buscar constantment validació externa per confirmar si allò que senten és legítim.

Aquesta pèrdua progressiva de confiança en un mateix acostuma a generar ansietat, inseguretat i una sensació persistent de caminar sobre un terreny inestable. Ja no es tracta únicament dels problemes de la relació, sinó de l’impacte que tenen sobre la pròpia identitat. La persona deixa de preguntar-se què necessita o què desitja i comença a preguntar-se contínuament si té dret a sentir el que sent.

Quan això passa, el patiment acostuma a anar més enllà dels conflictes quotidians. El que s’erosiona és la capacitat de mantenir-se connectat amb un mateix.

Precisament per aquest procés de desgast emocional, acostuma a resultar molt difícil identificar amb claredat què està passant quan som dins de la relació. La persona no només conviu amb comportaments que li generen malestar, sinó també amb una tendència creixent a qüestionar les seves pròpies percepcions. Es pregunta si està exagerant, si està sent massa sensible o si els problemes són realment responsabilitat seva.

Per aquest motiu, no sempre resulta senzill prendre decisions o establir límits sense ajuda. Moltes persones necessiten la mirada d’un professional, de persones de confiança o d’espais terapèutics on poder contrastar el que estan vivint i recuperar una perspectiva més clara de la situació.

Quan la confusió emocional s’instal·la durant molt de temps, la dificultat ja no consisteix únicament a comprendre l’altre. Consisteix a tornar a confiar en un mateix.

Per què costa tant sortir d’aquestes relacions?

Una de les preguntes més freqüents és:

«Si em fa mal, per què em costa tant allunyar-me’n?»

La resposta poques vegades té a veure amb la debilitat o la manca d’intel·ligència.

Sovint té relació amb la nostra història d’aferrament.

Les relacions que alternen moments de proximitat, validació i connexió amb moments de distància, crítica, indiferència o rebuig activen intensament el nostre sistema d’aferrament. La persona queda atrapada intentant recuperar la versió afectuosa del vincle que va conèixer al principi.

I com més intenta recuperar-la, més difícil resulta prendre distància.

De vegades no estem enganxats únicament a una persona.

Estem enganxats a l’esperança que torni a ser qui semblava ser al començament de la relació.

Les ferides emocionals que acostumen a activar-se

Les relacions amb persones molt centrades en si mateixes acostumen a tocar ferides emocionals profundes.

La ferida de l’abandonament es pot activar quan sentim que les nostres necessitats mai no són prioritàries.

La ferida del rebuig apareix quan sentim que ens hem d’esforçar constantment per ser valorats o acceptats.

La ferida de la humiliació emergeix quan les nostres emocions són ridiculitzades, ignorades o minimitzades.

La ferida de la injustícia es pot activar quan sentim que sempre som nosaltres els qui cedim, comprenem o ens adaptem.

I la ferida de la traïció apareix quan la confiança es trenca repetidament.

Per això aquestes relacions acostumen a generar un patiment molt més intens del que es podria explicar únicament pels fets del present. No reaccionem només al que està passant avui. També reaccionem a experiències emocionals antigues que continuen vives dins nostre.

Recuperar la relació amb un mateix

Quan una persona ha passat molt de temps intentant adaptar-se a les necessitats, les expectatives o els canvis d’humor d’una altra, és freqüent que acabi perdent el contacte amb aspectes importants de si mateixa. Per això, el treball terapèutic no acostuma a centrar-se únicament a decidir si continuar o no una relació, sinó a recuperar la connexió amb la pròpia experiència emocional.

Això implica tornar a escoltar les pròpies necessitats, aprendre a reconèixer els límits personals i recuperar la confiança en les pròpies percepcions. També suposa revisar les ferides emocionals que poden haver afavorit la permanència en vincles en què el benestar propi va quedar en un segon pla.

A mesura que la persona desenvolupa més seguretat interna, comença a diferenciar amb més claredat entre l’amor i la dependència emocional, entre l’empatia i la sobreadaptació, entre la cura mútua i la renúncia constant a un mateix. Des d’aquesta posició resulta més fàcil prendre decisions, establir límits saludables i construir relacions basades en la reciprocitat.

Recuperar la relació amb un mateix no implica necessàriament prendre una única decisió vàlida per a tothom. En alguns casos, el procés portarà a posar fi a una relació que resulta profundament perjudicial. En d’altres, la persona decidirà mantenir-s’hi per diferents motius personals, familiars o vitals.

Sigui quina sigui la decisió, l’objectiu terapèutic continua sent el mateix: reforçar la pròpia seguretat interna i desenvolupar recursos que permetin protegir-se de les dinàmiques que generen patiment.

Aprendre a reconèixer la manipulació emocional, validar les pròpies necessitats, mantenir els límits sense culpa i reduir la dependència de l’aprovació externa són algunes de les eines que ajuden a preservar el benestar psicològic quan hi ha trets narcisistes en una relació propera.

Perquè no sempre podem canviar l’altra persona, però sí que podem aprendre a relacionar-nos d’una manera més conscient i protectora amb allò que ens fa mal.

En última instància, sanar no consisteix únicament a allunyar-se d’allò que ens fereix. Consisteix a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, recuperar la nostra capacitat d’elecció i construir vincles en què puguem sentir-nos vistos, respectats i valorats sense haver de deixar de ser qui som.

Més enllà de les etiquetes

La psicologia no busca assenyalar culpables. Busca comprendre.

Comprendre el patiment de qui desenvolupa estratègies narcisistes per protegir una autoestima fràgil.

I comprendre també el patiment de les persones que queden atrapades en relacions en què les seves necessitats emocionals perden espai.

Perquè una relació sana no es caracteritza per l’absència de conflictes. Es caracteritza per la capacitat de reconèixer l’altre com una persona amb necessitats, emocions i drets tan importants com els propis.

I quan això passa, el vincle deixa de ser una lluita pel reconeixement i es pot convertir en un espai de trobada, respecte i creixement mutu.

«Una relació saludable no ens obliga a dubtar constantment de qui som. Ens ajuda a reconèixer-nos amb més claredat.»